Tot començà en una reunió d´amics els quals anaven a Casa Llopis a prendre café les vesprades i començaren a plantejar-se de fer una falla. Crear una comissió amb monument, falleres, casal i tot el que comporta una falla. Quasi res diu el diari. Eduardo Osca, Paco Segarra, el Torrentí, Panxo el de Casa LLopis, Pepito Montó i d’altres foren els promotors d´aquesta iniciativa, que venia a respondre a l’interés manifest de molta gent que tenia ganes d’alçar un monument on apareguera el Mestre Serrano com a ninot principal.
S’hagué de demanar autorització a l’Ajuntament per a instal·lar la Barraca que feia de casal faller, a més de cau per als balls i nits de cap d’any. Aquesta barraca es va crear amb la finalitat de poder anar-hi a berenar i sopar els fallers, i tots gaudir d’un ambient molt familiar.
No era un lloc públic per tant, sols podien acceder al recinte els fallers casats, i els més menuts es quedaven per les rodalies o mirant curiosament per on podien com gaudien les Falles els més majors. Mira si és així que la Fallera Major Infantil d´aquell any, mirava curiosa els balls de la Barraca desde el guardarroba amagada darrere del taulell.
L’artista faller d’aquell any va ser Manuel Serrano,i la falla estava ambientada en llocs i persones arrelades a Sueca. Es representà el Teatre Serrano i el Cine La Paz i, entre altres crítiques, es denunciava la parsimònia en la construcció de la Pedrera (actualment casetes de la Ronda d’Espanya), junt a dos pallassos i el popular Pancho, el del Bar Llopis, amb un rastre de botifarres al coll (foto), explicant perquè al Bar Llopis se li conexía com a Casa Pancho. Explicació de la falla: per les magnífiques viandes que es podien trobar.
La falla es plantà en la Placeta del Convent, on seguim fent-ho actualment ara, davant de l’església de la Mare de Déu. La Comissió estava formada per 27 fallers, i 12 infantils, i teníem com a President d´Honor, En Francisco Alejandro Minieri, cònsul de la República Argentina en València. Probablement aquelles persones no eren conscients del que acabaven de crear. La seua idea, per motius que desconeixem no va tindre continuïtat en els anys següents, però van posar la primera pedra del que seria la nostra falla amb tot el que això ha significat… Eixa i no altra va ser la motivació primigènia, perquè, què és una falla? què és la nostra falla? Un monument, en els seus inicis un cúmul de trastos vells, que es crema la nit de Sant Josep i que al mateix temps serveix d’excusa per a passar uns dies de festa. Els continuadors d’aquella primera idea intuïtiva volien que la falla fora alguna cosa més, com ja hem expressat en el pròleg. És per això que des de la distància no podem tindre més que admiració, respecte i gratitud per a aquells fallers d’aquell any 1953.
La primera presentació de les Falleres Majors i Falleres Majors Infantils es va convertir en tot un esdeveniment a Sueca. Amb un protocol acurat i una decoració enlluernada pel fantàstic escenari del Teatre Serrano, aquell dia poguerem gaudir de la presència de Pepita Serrano i Ibáñez
Serrador, com a convidats d’honor, els quals, deleitaren al públic amb una bona
obra de teatre.
Els vestits de fallera d´aquella època no tenien “vol”, i Pepito Montó, tan artista i pinturer, va ordenar a les falleres d’eixe any, com fer-se el nous vestits per a lluir en tota la seua gràcia i esplendor. Tenien que ser fruncits i capats per a paréixer mes amples. El dia que estrenaven el vestit per a fer la cercavila, les falleres anaven a Casa LLopis per a que els fallers les veieren, iniciant així una tradició de cercavila que ha perdurat en el temps.
També es duien a terme alguns actes:
– Berenars de les Falleres Majors: Dinars no se’n feien, berenars i cada volta que anavem a per la fallera major, a sa casa oferien un “piscolabis”.
– Donar menjar a l’Auxilio Social: Feien paelles i anaven a dur el menjar a l’Auxili Social per ajudar els xiquets més necessitats.
– Visita als fallers de Riola i visita a la Falla Bernat Alinyo, una mena de visita de cortesia primigènia.
– Nit de disfresses: Ball de disfresses, cadascú anava disfressat del que volia i la majoria anaven de xulos madrilenys. Anaren a llogar los a Casa Insa. Per iniciar la vetllada les Falleres Majors ballaven un xotis.
– Rifes al Casal: L’ encarregat de dirigir la rifa era Eduardo Osca.
– Cercaviles: Els homes no es vestien de fallers, anaven de gala i amb abrics.Una de les feines fonamentals que tractarem de dur endavant per aquells temps era la passa da del cartró, una xicoteta recolecta que es feia entre el veïnat i que no va funcionar per falta de consciència fallera.
L’activitat de la falla va decaure fins que l’any 1960 es reuniren una vesprada en la barberia de Toni Ferrer, Jerónimo Horcajada, Alberto Andrés i Juanito “El Flare”. De tots ells, i algun veí més, nasqué la iniciativa de tornar a erigir monument faller. I així es va fer una primera reunió, a la llum d’un quinqué, en una casa a punt de ser assolada propietat d’un tio d’Andrés Font, un capellà nascut a Sueca que residia a Califòrnia. És la finqueta cantonera on avui es troba el “Sabater”.
La segon reunió ja tingué lloc a la drogueria d’Estarelles i la tercera al Bar de la SATA, el lloc on es venien els bitllets de l’autobús que eixía cap a València. En esta convocatòria ja es va decidir nomenar President a D. Manuel Cortés, essent designat President Infantil el fill del Governador de València, qui venia tots els matins amb sa mare durant la setmana fallera per a participar de les cercaviles. Una de les dos netes de Franco, Maria del Carmen Martínez Bordiu Franco, acceptà el títol de Fallera Major d’Honor, nomenament que es va produir després d’haver sigut editat el llibret, motiu pel qual només es pogué afegir una breu ressenya, tal com afirmen els nostres avantpassats. La presentació tingué lloc al Cine Lido, essent Fallera Major Infantil la mateixa filla de l’indret, el qual havia sigut inaugurat tres mesos abans. L’escenari, propietat de la Societat Unió Musical, la qual tenia la seu junt a la Caserna de la Guàrdia Civil, es va muntar una hora abans de l’inici de la presentació. Per aquells temps era costum que les Falleres Majors convidaren a un dinar, el qual es va oferir en el hall del Cine Lido. Després de dinar, tots els membres de la comissió varen ser convidats a vore en exclussiva la projecció de la pel·lícula Un médico en la Marina, que pogueren vore la resta de suecans al dia següent.
