Sainet

LA CONILLERA

SINOPSI
Aquest sainet transcorre entre la vespra i el dia del sorteig de Nadal en el bar de Remediets,
que és un bar d’un poble xicotet que està regentat per la seua filla Milagros i el seu gendre
Mariano. Remediets també té un altre fill que és el capellà del poble, don Roberto. Eixos dies
tots estaven nerviosos al poble desitjant que els eixirà un pessic de la grossa de Nadal, perquè
tots tenien algun forat per tapar. A l’eixida del poble, en la carretera, havien posat recentment
un ‘club de alterne’ conegut amb el nom de: ‘La Conillera’ i que era motiu de comentaris
pertot arreu i especialment pels tertulians del bar.
ELS PERSONATGES
(Per ordre d’aparició)
REMEDIETS Viuda, mare de Milagros i de don Roberto
MILAGROS Filla de Remediets, casada amb Mariano
DON ROBERTO Fill de Remediets (és el capellà del poble)
MARIANO Marit de Milagros (regenta el bar)
VICENT Client habitual del bar (obrer)
ANDREU Client habitual del bar (obrer)
REBECA Xica buscant treball
CARLOTA Xica buscant treball
PALOMA Xica que va vendre la loteria
La vestimenta dels personatges és lliure, però sempre en funció del paper que tinga assignat
cadascú en l’obra, per exemple: els dos clients del bar amb roba d’obrers; el capellà amb sotana
o clergyman; les dos xiques que busquen treball aniran vestides prou discretes; el cambrer amb
davantal; etc.
EL DECORAT
Com aquesta història transcorre dins d’un bar, trobarem la barra del bar, tres o quatre taules amb
les cadires corresponents, cartell amb el menú del dia, prestatgeries amb botelles de beguda,
alguns elements decoratius propis d’un bar, una diana de jugar als dards, un penja-robes, i tot
allò que es vullga afegir.
LA CONILLERA
ESCENA I
(S’obri el teló i veiem Remediets mirant unes factures del bar i parlant en veu alta a soles i
encomanant-se a la Mare de Déu perquè li toque un pessiguet a la loteria)
REMEDIETS: (Mirant factures) Ai Mare de Déu, per què no ens eixirà un pessiguet de la loteria de
Nadal? (Mirant cap a dalt i ensenyant les factures) Senyor, vege’s a vore si em tires
una maneta que ací tinc moltes coses que pagar i des que es va morir el meu Julian,
amb la paga que m’ha quedat, no en tinc ni ‘pa pipes’.
(Entra Milagros al Bar)
MILAGROS: Bon dia mare! Amb qui parles? Si no hi ha ningú en el bar…
REMEDIETS: Ja ho sé, filla meua, ja ho sé… Estava encomanant-me al cel per vore si ens poguera
eixir un pessiguet de loteria, que ja saps que en un bar sempre hi ha molt que pagar
i amb la paga de viuda que tinc no es poden fer miracles.
MILAGROS: No tindrem eixa sort, mare! Però vosté no es preocupe que ací estem el meu Mariano
i jo per a tirar una maneta a on faça falta.
REMEDIETS: El teu home i tu sou els únics en qui puc confiar per tirar avant el bar, perquè en el
teu germà Roberto sí que no puc confiar…
MILAGROS: Dona! Roberto és el capellà del poble i ja té prou faena ocupant-se de la parròquia,
no creu?
REMEDIETS: I ell, que és capellà, no tindrà ‘enchufe’ per allà dalt, amb algun sant…? Només
baixe, li diré que faça una missa a Santa Rita de Càssia a vore si ens tira una maneta
i podem pagar la contribució i l’aigua.
MILAGROS: Mare, per favor! Que Santa Rita deu tindre unes altres coses a on acudir i Roberto
tampoc voldrà fer una missa per demanar eixes coses…
REMEDIETS: No? Doncs ja podria, ja! Roberto no demana pels pobres?
MILAGROS: Pels pobres sí…
REMEDIETS: (Un poc enfadada) I què? Que nosaltres som milionaris o què? Xica que ell que
demane i si li donen alguna cosa, això que ens trobem…
(Entra Mariano al Bar, li dóna un bes a Milagros i saluda a Remediets)
MARIANO: Bon dia Milagros! Bon dia senyora Remediets!
REMEDIETS: Bon dia Mariano! Ací estem la teua dona i jo parlant de diners…
MARIANO: De diners?
REMEDIETS: Sí, de diners…, mira si tinc ací factures que pagar que no sé com acabarà tot açò…
(comença a enumerar-les) la contribució, l’aigua, la llum, les dels proveïdors, …
MILAGROS: Mare, per favor, ja anirem pagant-les a poc a poc, no es preocupe…
REMEDIETS: Com el teu germà no faça una col·lecta en missa per ajudar-nos a pagar tot açò no
sé com ho podrem fer…
(Entra don Roberto, el fill capellà, al bar. Mariano està per darrere de la barra fent coses)
DON ROBERTO: Bon dia tingueu tots i que la benedicció del nostre Pare estiga amb tots nosaltres…
TOTS ALHORA: “Y con tu espíritu!”
REMEDIETS: (A Roberto) Fill meu, això de ‘a Dios rogando y con el mazo dando’ crec que no
funciona massa bé…
DON ROBERTO: (A sa mare, Remediets) Això com és, mare? Per què ho diu?
(Remediets amb les factures a la mà i amb cara de preocupació)
REMEDIETS: (A Roberto) Perquè tu molta missa i molt de confessar beates però ací, a casa, qui ha
de pagar totes les factures sóc jo… No podries fer una col·lecta en missa per ajudar
a ta mare a pagar tot açò (ensenyant-li les factures)?
DON ROBERTO: (A sa mare, Remediets) Mare, per favor això no es pot fer, a la parròquia hi ha
gent molt més necessitada que nosaltres…
REMEDIETS: (A Roberto) No sé, no sé… Mira, si vols podem fer una cosa… Jo passe la cistella en
missa, i quan acabe de passar-la, agafe uns quants dinerets sense que ningú em vega,
per a pagar algunes factures, després tu em confesses d’eixe pecat, jo em penedisc i
problema resolt… Què et sembla?
MILAGROS: (A sa mare) Mare, per favor, quins mals pensaments! No li faces cas Roberto…
DON ROBERTO: (Fent el senyal de la creu) Mare, jo la perdone per eixos mals pensaments…, en
el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant…
REMEDIETS: (Amb cara de resignació i senyant-se amb les factures) Amen!
MARIANO: (Des de darrere de la barra) No patiu que demà és el sorteig de Nadal i segur que
picarem alguna cosa, que l’esperança no s’ha de perdre mai, veritat Roberto?
DON ROBERTO: Molt ben dit Mariano. Ni l’esperança, ni la fe!
REMEDIETS: A La Fe és a on aniré jo a parar, a La Fe, però d’un atac de nervis… Sabeu que vos
dic: que tot això de no perdre ni la fe ni l’esperança està molt bé, però en este cas,
és més important no perdre el dècim de loteria, si n’has comprat, no siga cosa que
toque i no cobres un duro per no trobar-lo…
ESCENA II
(En eixe moment entren Vicent i Andreu, dos obrers, clients habituals del bar, i seuen a una taula.
Vicent duia un sobre gran amb unes radiografies que acabava d’arreplegar. Don Roberto, el
capellà, se’n va i Remediets i Milagros entren dins de casa.)
CLIENTS: Bon dia a tots!
TOTS ALHORA: Bon dia!
MILAGROS: (A sa mare) Hala mare, anem cap a dins de la cuina i li faré una til·la a vore si es
calma una miqueta…
DON ROBERTO: Bé, jo també me’n vaig que tinc una missa i un rosari a fer. Adéu a tots (Ix del
bar)
TOTS ALHORA: Adéu, don Roberto!
VICENT: (A Mariano) Mariano, veges què ens prepares per a esmorzar que Andreu i jo tenim
més fam que Garró. Hui què tens?
MARIANO: Que què tinc hui? Tinc unes almorranes que no m’han deixat dormir en tota la nit.
ANDREU: Xe! I pimentons en ‘salmorranes’, vull dir en salmorra, no en tens?
VICENT: (A Mariano) Mariano, jo també tinc ‘almorroides’ d’eixes i no els faig ni cas. Però
volem saber què tens hui per esmorzar, que tenim molta fam.
MARIANO: Ah! I això com és tanta fam, xe?
ANDREU: Perquè acabem de descarregar un camió de sacs de ‘porlam’ a mà… Recolló a quina
mala hora s’ha trencat la grua del camió!
MARIANO: Mare meua! Això sí que és faena, sí!
(Mentre Mariano els prepara uns entrepans, Vicent i Andreu es queden xarrant)
VICENT: (A Andreu) Faena serà la que vindrà després d’esmorzar… Perquè hem de pujar tots
els sacs a un tercer pis sense ascensor!!!
ANDREU: Ja ho sé Vicentico, hui tenim ‘pa tot lo dia’ de pujar i baixar escales.
VICENT: (Queixant-se de l’esquena) La mare que va! Només em faltava a mi això, per a
acabar-ho d’arreglar! Perquè tinc totes les vèrtebres de la ‘calumnia’ fetes pols…,
mira (trau del sobre una radiografia i li la mostra al seu col·lega Andreu) acabe
d’arreplegar estes ‘radiografigues’ de l’esquena que em varen fer l’altre dia…
ANDREU: A vore, a vore, (Andreu es posa a mirar-la com si ho entenguera). Recolló Vicent
que fotut estàs, no m’estranya gens que et faça mal l’esquena…
VICENT: (A Andreu) Andreu, que tu entens d’això?
ANDREU: Home, no massa, però ací es veu clarament que tens una malformació important en
la columna!
VICENT: (A Andreu) Una malformació important? No fotes, Andreu!
ANDREU: Sí senyor, sí! Tu tens la columna invertida, mira, mira: (mirant la radiografia i
indicant-li-ho al mateix temps amb la mà sobre l’esquena de Vicent) tens el crepó a
l’altura del bescoll, ací, a la part de dalt de la columna, i les cervicals tu les tens a on
tots tenim el crepó, a la part de baix… Això vol dir que estàs prou espentolat, Vicent!
VICENT: (Alarmat) A vore, a vore! (Vicent mira la radiografia… i li pega una espenta a
Andreu) Tu sí que estàs espentolat, tu! Seràs trompellot! No veus que estàs mirant
la radiografia al revés, xe! Quin ‘susto’ m’havies donat!
ANDREU: Xe! Jo què sabia! Jo la mirava tal com tu me l’havies donada…
VICENT: (A Andreu, llevant-li de les mans la radiografia) Dus, dus cap ací la ‘radiografiga’
que la guarde…
ANDREU: Pren… I no es diu ‘radiografiga’, que tu sempre vas per les travesses… Es diu
radiografia o placa…
VICENT: Xe… Com és meua jo li dic com em dóna la gana. Està clar?
ANDREU: Per mi pots dir-li com et rote! I a tot açò… què t’ha dit el metge?
VICENT: Que tinc tres hèrnies fiscals, un pinçament en la calumnia… I que per això tinc
inflamat el nervi ‘asiàtic’.
ANDREU: Si tens inflamat el nervi ‘asiàtic’ això serà de tant d’anar a comprar als ‘chinos’…
Que tu ho compres tot en els ‘chinos’!
VICENT: Xe calla, xe!
ANDREU: I t’ha receptat alguna cosa ‘pal’ dolor?
VICENT: Que prenga ‘paracetamoll’ quan en faça mal i que torne a l’any que ve…
ANDREU: Sí que s’ha quedat descansat, sí! I per què no vas ‘per lo privat’?
VICENT: Perquè no tinc un duro, que si no ja m’hauria operat! Si em tocara la loteria, vories
si m’operava o no m’operava… M’operaria fins i tot de les ‘almorroides’.
ANDREU: Xe Vicent, tens de tot, colló! A mi tampoc em vindria malament un pessiguet per
acabar de pagar la hipoteca de la casa, però que et toque la loteria és més difícil que
fer-li una foto a un pet!
VICENT: Jo he fet tants errors en esta vida, que estic pensant a vendre’ls tots. No diuen que
els errors es paguen? Doncs, que me’ls paguen i a fer punyetes! Algun euret em
trauria.
ANDREU: Tant de bo es poguera fer això! Que jo també els vendria…
(Arriba Mariano amb dos entrepans exagerats: dos pans de quart, farcits de llonganisses i
botifarres que pengen pels costats, una botella de vi i una altra de llimonada i una ensalada)
MARIANO: Ací teniu xicons… No vos queixareu, no! Botifarres i llonganisses a la brasa,
acabadetes de fer…
VICENT: Açò és un ‘bocata’, Mariano i no el de Nocilla que em posava ma mare ‘pa’ anar a
escola…
ANDREU: Açò pareix l’esmorzar de ‘Sangonereta’… Mariano, vull fer-li una foto i l’apujaré al
Facebook… (Andreu trau el mòbil i es fan un ‘selfie’ els tres junts amb els ‘bocates’
com a protagonistes)
MARIANO: Això és, apuja-la al Facebook i fes propaganda del bar, que el negoci està un poc
parat. A tot açò, ja feia uns quants dies que no veníeu per ací a esmorzar… Estàveu
fora treballant o què?
ANDREU: No, el que passa és que alguns dies anem a “La Conillera” a pegar una miradeta…
MARIANO: Xe! No sabia que teníeu conills…
VICENT: No home no, Mariano! ‘La Conillera’ és (abaixant la veu) eixe puticlub nou que
han obert en la carretera, a l’eixida del poble…
MARIANO: I això es diu ‘La Conillera’?
ANDREU: Sí senyor! Perquè hi ha unes quantes xicones vestides com les del Playboy, com si
foren unes conilletes, i la veritat és que de tant en tant anem a fer-nos una copeta i a
alegrar la vista…
MARIANO: Mentre només siga a alegrar la vista tot va bé, perquè hi ha conills i conills, eh?
(En eixe moment ix Milagros de la cuina)
MILAGROS: Esteu parlant de conills? Perquè jo he de comprar-ne un parell pa la paella…
(Els tres comencen a dissimular)
MARIANO: (Tractant de despistar) Sí, Milagros… Estàvem dient que per fer una bona paella
no hi ha res com un bon conill; però que hi ha conills i conills, alguns més durs i
d’altres més tendres… Comprens?
VICENT: A mi personalment m’agrada el conill ben pelaet… (Andreu li pega un carxot per tal
d’evitar que clave la pota)
MILAGROS: (A Vicent) Però que tu has menjat alguna vegada conill amb pèl, xe?
VICENT: Uf! Més vegades del que tu et penses, Milagros… (Andreu li torna a pegar un
carxot)
ANDREU: (A Milagros) No li faces cas Milagros, que es veu que el dolor de ciàtica li ha
clavillat el cervell…
MARIANO: (Volent canviar de tema) Xe deixeu-vos de bovades i aneu menjant que no vos
acabareu l’entrepà…
MILAGROS: (A Mariano) Mariano, és que has ficat uns entrepans de ‘camionero’…
MARIANO: Com tenien tanta fam!
VICENT: Jo me’n deixaré la mitat per a dinar (i comença a guardar l’entrepà dins del sobre
de les radiografies)
MARIANO: (A Vicent) Espera Vicent no el fiques junt amb la radiografia, home! Que ho
empalustraràs tot, ara et donaré paper d’alumini i l’emboliques…
MILAGROS: Dóna’m l’entrepà Vicent, jo te l’embolicaré… I tu també Andreu, ja vos el menjareu
a l’hora de dinar si teniu fam… (Milagros se n’entra a la cuina a embolicar els
entrepans)
MARIANO: (A Vicent i a Andreu) Xe! Feu el favor de ser més discrets que la meua dona ha estat
a punt de pillar-nos parlant de ‘La Conillera’ eixa…
VICENT: Li hauríem contat una bola i au…
MARIANO: (Als dos) Bola serà la que li haureu de contar a les vostres dones si s’assabenten que
de tant en tant aneu a caçar conills…
ANDREU: De caçar conills, res, que nosaltres no tenim un duro per fer eixes coses…
MARIANO: Per cert, val la pena anar?
VICENT: Xe Mariano, jo diria que a tu també et fa ‘tilin’ anar a pegar una miradeta a les
conilletes, no?
MARIANO: Home, més que res per vore com és La Conillera eixa per dins… Ja saps…
(En eixe moment ix Remediets de la cuina amb els entrepans embolicats, però havia escoltat
l’última frase de la conversa: ‘… conillera per dins’)
REMEDIETS: Xicos! Qui no ha vist una conillera per dins?
MARIANO: (Al públic) Ara sí que l’hem feta bona!!!
VICENT: Mariano! Que diu que li agradaria vore’n una…
ANDREU: (Pegant-li un carxot a Vicent) Xe calla Vicent, si has sigut tu qui ha dit que no
n’havies vist cap…
VICENT: Jo?
ANDREU: (Fent-li senyes perquè no clavara la pota) Sí, tu, moniato! Desmemoriat!
VICENT: (Dissimulant) Ah sí! No me’n recordava, com em falla la memòria!
REMEDIETS: Ah! Ja m’estranyava a mi que fóra Mariano… Perquè ell netejava la conillera que
teníem a casa amb quatre conilles i que va fer el meu Julian, que en glòria estiga…
Veritat Mariano?
MARIANO: (A Remediets, dissimulant i mossegant-se les ungles) Ja ho crec, senyora Remediets…
Pues no he netejat jo caguerades de conill en esta vida! Deixava la conillera més
lluenta que la patena que gasta el meu cunyat Roberto en missa…
REMEDIETS: (A Vicent i a Andreu) Parella ací teniu els entrepans ben embolicaets… i tu Mariano…,
deixa de menjar-te les ungles o et faré com li vaig fer al meu Julian que en glòria
estiga.
MARIANO: (A Remediets) És que quan estic nerviós em pega per mossegar-me-les.
ANDREU: (A Remediets) Què li va fer al seu Julian, ficar-li pebrera en les ungles o què?
REMEDIETS: (A Andreu) D’això res, cada vegada que jo veia el meu Julian menjant-se-les li
amagava la ‘bancà’ una setmana i problema resolt. (Remediets esternuda i mocantse
diu…) Xics me’n vaig cap a dins perquè a l’hivern per la moquita i a l’estiu
per la calor, sempre he de dur mocador. (Remediets se n’entra de nou a la cuina
esternudant)
MARIANO: (Dirigint-se als dos clients, cabrejat, però en veu baixa) Xe! Ja és la segona vegada
que han estat a punt de pillar-nos parlant de La Conillera, xe feu el favor!
VICENT: (A Mariano) La culpa la tens tu per preguntar. Qui no vullga pols que no vaja a
l’era!
ANDREU: Tampoc és això Vicent. Mariano havia fet una pregunta…
MARIANO: Clar! Per tal de saber què hi ha per allà, per saber qui va i qui no va…
VICENT: Allà va mig poble perquè, com diuen els ‘güelos’: a l’olor de la tonyina, s’escarota
l’albergina, i tots ens coneixem. Uns van a mirar, uns altres a beure una copeta…
ANDREU: Sí, i alguns altres a deixar-se el sou convidant a cava a les xicones…
MARIANO: A mi m’agradaria anar a pegar una miradeta, però si s’assabenta la meua dona o el
meu cunyat Roberto… em tiren de casa.
VICENT: A mi ja m’ha tirat la meua dona tres vegades de casa…
MARIANO: Perquè serà una dona com Déu mana…
VICENT: Una dona com Déu mana no sé; però una dona que mana com un Déu, això sí que
t’ho puc assegurar…
ANDREU: Pobra dona! Si tu l’enganyes com a ‘un xino’ sempre que vols…
VICENT: Ei, jo li dic que he anat a La Conillera perquè havia de reparar unes teules i ella s’ho
creu i al final és ella qui em demana perdó a mi per haver desconfiat…
ANDREU: Tens un morro que te’l xafes, Vicentico!
VICENT: Què vols que faça…, que li diga que vaig a La Conillera a vore xicones? Dis-li-ho
tu a la teua dona i voràs!
ANDREU: Tu deixa la meua dona en pau que ‘no té la clòtxina pa fideuaes’, xe! A més a més,
entre ella i la meua sogra em porten fregit…
MARIANO: Això com és, Andreu? La meua sogra Remediets és un àngel.
ANDREU: Sort que tens! La meua és el pur dimoni en la terra.
VICENT: (A Andreu) Pobra dona, xe no sigues animal!
ANDREU: (A Vicent) Animal? Si vols te la venc! Quant em dónes per ella?
VICENT: (A Andreu) Jo? No res…
ANDREU: (A Vicent) No res? Perfecte! Demà ja pots vindre a arreplegar-la…
VICENT: (A Andreu) Ieee! Para el carro Andreu que jo ja ho tinc bé…
ANDREU: Home, és que últimament no para de donar-nos la llanda dient-nos que, quan es
muira, no sap si vol que la soterren o que la incineren i ja estic fart de sentir-la.
VICENT: (A Andreu) Jo, en el teu lloc, faria les dos coses, per si de cas…
ANDREU: No sé, no sé… Jo pense, que quan arribe l’hora, la soterrarem, perquè com sempre li
han agradat tant ‘els gusanitos’…
VICENT: A mi m’agraden més les ‘gominoles’.
ANDREU: (Enfadat) Això està bé, xe! Però és que la meua sogra… Sempre malalta, sempre
malalta, i encara ens soterrarà a tots, fotre! No diuen que en cas d’una guerra nuclear
només quedarien vives les panderoles?
VICENT: Sí, això diuen…
ANDREU: (Enfadat) Doncs jo crec que quedarien vives les panderoles i la meua sogra, segur!
MARIANO: Sou poc animals! Xe, deixeu-vos d’històries morboses i conteu-me algunes coses
de La Conillera.
VICENT: (A Mariano) Tu Mariano si vols anar a pegar una miradeta digues que t’han
encomanat uns ‘bocates’ i ja tens excusa…
ANDREU: Alguna cosa hauràs d’inventar, no?
MARIANO: Ja vorem, ja vorem… No em maregeu…
ANDREU: (A Vicent) Per cert, Vicent, l’altre dia et vaig vore que eixies de La Conillera senyantte
(fent Andreu el senyal de la creu), això com és?
MARIANO: Estaria penedint-se d’alguna cosa que hauria fet…
VICENT: D’això res. El que passa és que anava repassant-ho tot perquè no em pillaren…
ANDREU: Repassant-ho tot, què vol dir?
VICENT: Home això vol dir: (fent el senyal de la creu) Que no m’oblide (tocant-se el front), de
passar-me la bragueta (tocant-se la bragueta), ni de la cartera (tocant-se la butxaca
de la part esquerra de la jaqueta), ni del mòbil (tocant-se la butxaca de la part
dreta de la jaqueta). Ho has entés?
ANDREU: Acabàrem! Ja m’estranyava a mi que tu isqueres senyant-te, que jo vaig pensar:
Este no és el meu Vicent… que me l’han canviat!
VICENT: Ie! Però que conste que jo no vaig fer res de res, eh? El que passa és que m’havia
pres tres o quatre cerveses i un parell de cassalles i com tenia la bufa plena, abans
d’eixir al carrer, vaig anar a pixar. Perquè tu ja saps que als 30, el que no pixa
rebenta!
ANDREU: Però tu no havies deixat de beure cervesa i cassalla? No havies anat a un metge per
a deixar de beure i de fumar?
VICENT: Sí, jo vaig anar a un ‘acupintor’ d’eixos que et posen agulles en les orelles pa que
em llevaren les ganes de beure i de fumar…
MARIANO: Doncs, no t’ha servit de res, perquè encara beus i fumes…
VICENT: Sí, és cert, encara bec i encara fume, però sense ganes, sense ganes!
ANDREU: Sense ganes, diu… I si m’encante, es papa la botella de vi ell a soles…
MARIANO: Xe, Vicent, hauries de tractar de deixar de fumar i de beure que ja saps que el
Govern no para de dir que això és mal pa la salut…
VICENT: Mal pa la salut? I treballar deu o dotze hores al dia no és mal pa la salut, xe! Xe que
vagen a cagar, xe! Mal pa la salut!
ANDREU: Tens raó, Vicent…
VICENT: Tots eixos que ni fumen, ni beuen i que fan tant de deport, quan es moriran no
sabran de què s’han mort! I jo sí! Tota la vida cuidant-se, tota la vida cuidant-se per
a morir-se més sans que una pera! Això no pot ser. U s’ha de morir, malalt! Però ben
malalt! I a ser possible d’una bufa de cassalla!
MARIANO: (A Vicent) Xe, Vicent! Qualsevol dia et pararà la Guàrdia Civil i et faran bufar i ja
vorem què fas…
VICENT: Ei! Sense anar més lluny em pararen fa dos o tres dies…
MARIANO: (A Vicent) I et feren bufar?
ANDREU: Segur que donaries ‘JB’ positiu…
VICENT: Xe, calla, xe, que jo no bec whisky!
ANDREU: I com quedares?
VICENT: El del ‘tricornio’ em va dir: ‘Ha tomado usted algo’? I jo li vaig dir: Sí señor…,
acabo de comerme un kilo d’anguilas y he sucado una barra de pan sencera en el
caldo del allipebre, però això no llevarà punts, veritat?
ANDREU: Eres poc animal!
VICENT: I em va dir: ‘Me refiero si ha tomado usted alcohol’? I jo li vaig dir: ‘No señor…,
yo cuando como anguilas solamente bebo aigua con gas, pa rotar, sabe usted? I
l’alcohol lo gasto para cuando me hago un tallito o una feridita…’
MARIANO: (A Vicent) I com quedares al final?
VICENT: Em va dir: De acuerdo, ‘sircule’! I vaig tindre sort, perquè si arribe a bufar, li
socarre el tricornio al Guardia Civil, perquè portava un pet com un llegó.
ANDREU: A mi també em pararen un dia per anar a 52 km per hora en un lloc limitat a 50 i
tampoc em multaren…
MARIANO: Això com és?
ANDREU: Perquè jo li vaig dir al policia: Home per anar a 52 km per hora vol multar-me? I
per què quan podem anar a 120 per hora i anem a 100 no ens tornen diners, eh? I
el vaig deixar descol·locat.
MARIANO: Ahí estigueres bé, Andreu! I què et va dir el ‘policero’?
ANDREU: Es va quedar un moment pensant i em va dir: ‘Tiene ‘rasón’, hoy por ti y mañana
por mi, ‘sircule’…
MARIANO: Sort! A mi no m’han parat mai… (A Vicent) Però a tu, Vicent et pillaran algun altre
dia i acabaràs com Camot. Per què no beus més aigua?
VICENT: Aigua? Perquè el meu iaio sempre em deia: “l’aigua per als patos i la cassalla, pa
mosatros”…
MARIANO: Vicent, és clar que en el programa de ‘Españoles por el mundo’ tu no eixiràs, no,
però si en feren un que es diguera ‘Españoles por los bares’ estic segur que tu series
el protagonista…
VICENT: Mariano, gràcies a gent com jo, viviu els que teniu bars com tu, o no?
MARIANO: També és de veres, xe!
ANDREU: ‘Filósofo’, que eres un ‘filósofo’! ‘Cague en tot’!
VICENT: A la meua edat és difícil fer-me canviar! Amb raó els meus pares, abans de casarme,
em deien que era com Jesucrist…
MARIANO: Com Jesucrist per què, Vicent?
VICENT: Perquè quan eixia de ‘copeo’ desapareixia de casa el divendres i no em tornaven a
vore el pèl fins al diumenge. Jo eixia de nit més que el camió del fem! Que ja és dir!
ANDREU: I tornaves en condicions o t’havien de dur al braç els teus amics?
VICENT: Ni me’n recorde! Del que sí que me’n recorde perfectament és que sempre, sempre,
al sendemà m’alçava amb una bronquitis de ‘padre y muy señor mío’.
MARIANO: Això seria de tant de fumar!
VICENT: No home, no, si jo no fume! Jo dic bronquitis per la bronca que em pegava mon
pare i ma mare quan eixia de l’habitació a les dos del migdia. Això sí que era una
bronquitis i no la que curen els metges.
ESCENA III
(Entren al bar dos xicones, com si volgueren preguntar alguna cosa. Són Rebeca i Carlota, van
vestides correctament, discretes)
REBECA: Bon dia!
CARLOTA: Bon dia!
TOTS ALHORA: Bon dia!
MARIANO: Vostés diran?
REBECA: Ens posarà dos tallats descafeïnats amb sacarina, per favor. (Es queden les dos
mirant el local, com si els agradara el lloc. Mariano prepara els tallats)
MARIANO: Clar que sí…
ANDREU: (A Vicent, discretament) Estes dos no tenen cara de ser de per ací…
VICENT: Això pense jo. Jo diria que tenen pinta de ser mestres d’escola…
ANDREU: Pot ser, perquè es veuen dos xiques bé, veritat?
VICENT: Vols que preguntem d’on són? Ara voràs…
(En eixe moment Rebeca pregunta en veu alta)
REBECA: Perdonen, per ací al poble hi ha alguna granja?
MARIANO: Granja? No, no crec… (A Vicent i a Andreu) Vosaltres sabeu si hi ha alguna granja
ací al poble?
VICENT: Granja de què? De pollastres? De porcs? De què?
CARLOTA: (Donant explicacions) Deu ser una granja de conills. Resulta que estem buscant
faena i hem vist un anunci en el qual buscaven xiques amb bona presència per a
treballar en una conillera i hem pensat que es tractaria d’una granja…
(Mariano, Andreu i Vicent es queden mirant-se sense saber què dir)
VICENT: (Al públic) Una conillera? De conills, no ho sé, però de conilles sí que en coneguem
una, sí…
REBECA: Sí, Però no sabem per què necessiten xiques amb bona presència si és per a treballar
en una granja…
CARLOTA: Rebeca, ja t’ho he dit… Perquè serà per atendre els clients per això deia l’anunci que
pagaven molt bé…
VICENT: (Al públic) Ja ho crec que és per atendre al públic, ja! I fresquetes de roba!
REBECA: Aleshores no coneixen cap granja per ací?
ANDREU: No, però si volen, podem preguntar a algun amic…
CARLOTA: Això estaria bé, així no perdem el temps buscant… (presentant-se) Moltes gràcies.
Mire, a mi em diuen Carlota. (Xocant-li la mà a Andreu)
ANDREU: Molt de gust. Jo sóc Andreu… i ells, Mariano i Vicent
(Arriba Mariano amb els dos descafeïnats)
VICENT: (Al públic) Mira ‘pués’… Carlota, en tant que els agraden les carlotes als conills, té
un nom perfecte per a treballar en La Conillera. Carlota…
REBECA: I a mi Rebeca… (Xocant-li la mà a Andreu)
VICENT: (Al públic) Altra que tal, Rebeca, es veu que quan va nàixer tenia fred i sa mare li
va posar una rebeca i en Rebeca s’ha quedat, encara com no li va posar ‘anorac’…
(A les dos xiques…) Encantat, eh!
(Entra Milagros al bar a dir-li a Mariano que no queda quasi oli en la cuina i que haurà
d’encomanar-ne)
MILAGROS: (A Mariano) Mariano, ja només queden cinc litres d’oli, hauràs de fer-li una comanda
a l’olier. Recorda-ho.
MARIANO: Prenc nota, ara després li telefonaré.
REBECA: (En vore a Milagros) Perdone, perdone vosté…
MILAGROS: Sí, diga’m…
REBECA: És que estem buscant una granja que deu haver ací al poble, en la que busquen
personal, però sembla que estos senyors no la coneixen. Vosté no la coneixerà per
casualitat?
MILAGROS: (Pensant) Granja? Granja? Jo no en conec cap…
CARLOTA: Deu ser de conills, perquè es diu La Conillera.
MILAGROS: De conills? Si jo ho sabera, ja hauria anat a comprar-ne perquè em fan falta pa la
paella…
VICENT: (Al públic) Eixos de La Conillera, no són bons pa fer paelles, no…
MILAGROS: (A les dos xiques) Ara torne… Esperen un moment que li preguntaré a una veïna…
(Milagros se n’ix del bar)
(Mariano, Vicent i Andreu es reuneixen dissimuladament i pensen que haurien de dir-los a les
xiques la veritat perquè se n’anaren del bar. Acorden que Andreu faça com si telefonara a un amic
per demanar-li informació)
MARIANO: (A Andreu) Ara quan torne Milagros tu fes com que estàs telefonant algun amic i
que et diu que La Conillera és un club de xicones…
ANDREU: I després què faig?
VICENT: Ens n’anem allí els tres a fer-se’n una…
MARIANO: (A Vicent) Xe calla, Vicent! (A Andreu) Després els ho contes a les xiques davant de
Milagros i ningú pensarà que vosaltres sou clients habituals del club.
ANDREU: Bona idea! (Andreu fa com si telefonara)
(En eixe moment torna Milagros al bar, sense notícies)
MILAGROS: (A les xiques) No he pogut aclarir res, la meua veïna no estava…
MARIANO: (A Milagros) No passa res, Milagros, crec que Andreu està telefonant un amic a vore
si li donen raó…
VICENT: (Al públic) Segur que li la donen, perquè la raó la donen al ‘locos’ i ell està mig
xafat!
(Tots estan pendents de la conversació que suposadament té Andreu amb un amic)
ANDREU: (Fent com si parlara amb algú) Bon dia Toni…, tu has sentit parlar ací en el poble
d’una granja que es diu La Conillera? Sí, sí, La Conillera… (silenci, com si escoltara)
No em digues! Dius que no és una granja, que és un puticlub! Però què em dius! És
que hi ha un parell de xiques buscant faena que han vist un anunci d’una conillera,
però clar, si es tracta d’un club de alterne… Val Toni, ja els ho diré jo… Moltes
gràcies per la informació (fa com si penjara fent cara de circumstàncies).
(Les xiques i Milagros escoltant la conversa estaven atònites, Mariano i Vicent dissimulaven com si
també ho estigueren)
MILAGROS: (A Andreu) Andreu, conta, conta, que açò sembla que no va per bon camí…
ANDREU: Xiquetes, m’acaba de dir el meu amic Toni que l’única conillera que hi ha al poble
és un ‘club de alterne’ que es diu La Conillera, que han obert fa poc a l’eixida del
poble, i que estan buscant xiques amb bona presència…
MILAGROS: Un ‘club de alterne’! (Senyant-se) Ai Mare de Déu Senyor! Només ens faltava això
ací al poble… Per l’amor de Déu!
(Mariano s’acosta a Milagros per tal de calmar-la)
REBECA: (Atordida) Mare de Déu! Encara com el senyor Andreu ha preguntat. Quina
vergonya, un ‘club de alterne’.
CARLOTA: (Atordida) Sí, sí, encara com… Moltes gràcies senyor Andreu, per preguntar…
VICENT: (Al públic) No, si encara el morrejaran d’agraïment!
ANDREU: Ha estat un plaer poder ajudar-les…
MARIANO: (A les dos xiques) I ha estat una bona idea vindre ací a preguntar…
MILAGROS: (Exaltada) Ave Maria puríssima! Però qui anirà a eixos llocs?
VICENT: (Al públic) Qui? Ací ja som dos clients… I el seu Mariano, si s’encanta, no tardarà…
MARIANO: (Dissimulant) Això mateix em pregunte jo, Milagros! Qui anirà a eixos llocs?
VICENT: (Al públic) Serà fals i mentirós!
CARLOTA: (A Rebeca) Paguem i anem-nos-en Rebeca, que per desgràcia en este poble estem
perdent el temps i necessitem trobar una faena decent com més prompte millor.
VICENT: (A Andreu, en veu baixeta) Si volen una faena decent que vinguen a ajudar-nos a
pujar el ‘porlam’, que eixa sí que és una faena més que ‘de cent’, de huit-cents euros
al mes… No Andreu? (Andreu li pega un carxot discretament)
MILAGROS: (A les xiques) Però, si ací al poble som tots bona gent, quina necessitat hi ha d’obrir
un local pecaminós?
REBECA: (Atordida) Quanta raó té vosté… Tinga, cobre. (Fa menció de voler pagar la
consumició)
MILAGROS: Deixe-ho dona, convida la casa, que ací som pobrets, però molt honrats…
(Les dos xiques s’acomiaden i se’n van tristes)
CARLOTA: (Malhumorada) Anem Rebeca… Que tinguen tots un bon dia… i gràcies pel que han
fet per nosaltres… Xica, xica, quin cas!
REBECA: (Atordida) Anem Carlota, i gràcies a tots per tot… Mare meua, un ‘club de alterne’!
VICENT: (A Andreu) Que et jugues que estes dos moixes encara acaben treballant en La
Conillera?
ANDREU: Eres poc malpensat, Vicent!
ESCENA IV
(Milagros pegant voltes pel bar no dóna crèdit a la història de La Conillera)
MILAGROS: (En veu alta) Veges! Un ‘club de alterne’ ací al poble!
MARIANO: (Dissimulant) Això dic jo… Quin poc trellat! Quina poca vergonya!
MILAGROS: (Nerviosa, dirigint-se a tots i cridant) Que no m’entere jo que vosaltres aneu a eixe
antre, perquè trencaríem palletes, eh?
TOTS ALHORA: Qui? Nosaltres?
MARIANO: (Dissimulant) Per l’amor de Déu Milagros! Quin mal pensament!
ANDREU: (Dissimulant) Ni ens havia passat pel cap! Veritat que no, Vicent?
VICENT: (Dissimulant) Que va! (A Milagros) A mi eixos llocs em donen ‘repelús’…
MILAGROS: (Molt enfadada) És que… És que… Si m’entere, vos mate! Me’n vaig a la cuina, que
només de pensar-ho m’entrarà un ‘patatús’… (Milagros desapareix de l’escenari.
Vicent i Andreu estan asseguts a taula raonant).
(Al moment entra al bar don Roberto, el capellà, perquè s’havia oblidat les claus de la sagristia)
MARIANO: (A Roberto) Xe Roberto, ja has acabat la missa?
DON ROBERTO: (A Mariano) No, encara no… Resulta que hui era més tard i no me’n recordava,
i a més a més m’he oblidat les claus de la sagristia ací en casa. Per què ho dius?
MARIANO: (A Roberto) No, per res, perquè com has tornat tan prompte.
DON ROBERTO: (A Mariano) Ja saps què diu la dita: Memòria o cames… (Roberto se n’entra per
la cuina a casa)
ANDREU: (A Mariano) Xe Mariano, este cunyat teu que bona persona és…
MARIANO: I que ho digues! Una bellíssima persona! Sempre està ajudant a tot lo món…
VICENT: I en lo guapet i pollo que és, les beates se’l rifaran, no?
ANDREU: Xe, Vicent! Tu sempre estàs pensant per ‘lo bajini’, que tu no saps que ell ha fet vots
de castedat i no pensa en eixes coses, com tu…
MARIANO: Pobre! Jo no sé com pot fer front a tantes temptacions terrenals.
VICENT: Jo no podria ser capellà, a tota hora estaria confessant-me…
MARIANO: Però tu t’has confessat alguna vegada en esta vida? Però si tu no hauràs fet ni la
primera comunió…
VICENT: Això ho diràs tu! Jo vaig fer una primera comunió que valia per dos…
ANDREU: Per dos? Això com és, Vicent?
VICENT: Perquè va ser la primera i l’última que vaig fer…
MARIANO: Estàs poc afinat!
VICENT: Ara que, si jo fóra capellà, m’ho passaria bomba confessant beates. En lo dotor que
sóc jo! Mare meua, em riuria poc!
(Torna Roberto al bar i abans d’anar-se’n li diu a Mariano…)
DON ROBERTO: (A Mariano, ensenyant-li uns dècims de loteria) Per cert Mariano, tu creus que
podries vendre estos dècims ací en el bar? Són d’una persona que no els pot vendre
i com demà és el sorteig…
MARIANO: (A Roberto) Per tu, el que faça falta… (Roberto li dóna tres dècims)
ANDREU: (A Roberto) Don Roberto, eixos dècims deuen estar beneïts, no?
DON ROBERTO: Home beneïts no estan, perquè jo no puc beneir estes coses…
ANDREU: Com que no? Vosté no és el rector de la parròquia de San Ildefonso…
DON ROBERTO: Sí, però això no vol dir que jo puga beneir-los… Si açò ho faig per tirar una
maneta a una bona xica que ja no sap a qui vendre-li’ls…
VICENT: (Al públic, gesticulant amb les mans) Si és qüestió de tirar-li una maneta a algú,
ací està un servidor… (A don Roberto) Per cert, en què acaben eixos dècims, don
Roberto?
DON ROBERTO: En seixanta-nou… És el 69669.
VICENT: En seixanta-nou? Xe! Bon número, sí senyor! A mi eixe número m’inspira confiança.
Andreu vols que ens en quedem un?
ANDREU: D’acord, i perquè don Roberto diu que és per fer-li un favor a una bona xica…
DON ROBERTO: Sí, sí, és molt bona xica, i són del col·legi del seu xiquet…
MARIANO: Jo la conec?
DON ROBERTO: No, perquè no fa molt que viu al poble… Vingué un dia per la parròquia, i tu ja
saps que jo sempre tracte d’ajudar a la gent quan puc…
ANDREU: (A Roberto) I vosté no vol cap dècim don Roberto?
DON ROBERTO: Jo, està lleig que ho diga, ja li’n vaig comprar un l’altre dia per a compartir-lo
amb ma mare, però ella no ho sap encara…
MARIANO: Home Roberto, si tu ja n’has comprat un i estos dos també n’han comprat jo també
me’n quedaré un, no siga cosa que tots pessigueu i jo no… I com és que li’l comprares
a ella?
DON ROBERTO: Perquè fa uns quants dies va vindre a la sagristia a fer-me un arreglet i me’l va
oferir…
VICENT: (Al públic) Recolló, a mi ja fa temps que ningú em fa un arreglet… A saber quin
arreglet li faria a don Roberto!
DON ROBERTO: Mariano, arreplega tu els diners dels dècims i ja me’ls donaràs o ja li diré a esta
xica, que li diuen Paloma, que passe a arreplegar-los, que jo me’n vaig a la parròquia
que encara faré tard…
VICENT: (A Roberto) Done-li records de la meua part a San Ildefonso i diga-li que a vore si
demà en el sorteig afina un poquet la punteria i ens toca un pessiguet…
DON ROBERTO: No patisques que ja li ho diré jo. Adéu…
(Mariano demana a Vicent i a Andreu els diners dels dècims)
MARIANO: Va, aneu amollant els vint euros dels dècims, no siga cosa que vinga la ‘coloma’
eixa a cobrar…
ANDREU: Tin! Com estos! (li dóna un bitllet)
VICENT: (Buscant-se per les butxaques, li paga el dècim amb monedes de deu, de vint i de
cinquanta cèntims) Tin, ves comptant-les…
MARIANO: Xe Vicent, que no tens bitllets?
VICENT: Ni un! I açò és perquè li he buidat la vidriola al meu nebot, que si s’assabenta em
mata…
ANDREU: Seràs capaç!
MARIANO: Per cert, vosaltres heu vingut ací a passar el dia o què? No havíeu de pujar no sé
quants sacs de ‘porlam’ a un tercer pis?
VICENT: Acollonat estic només de pensar-ho, amb el mal que em fa l’esquena…
ANDREU: Té raó Mariano, paguem i ‘mone’ a la faena que com més prompte acabem, més
prompte podrem descansar… (A Mariano) Tin, que hui convide jo, cobra’t d’ací els
dos esmorzars…
VICENT: Xe Andreu, moltes gràcies, açò és un amic!
ANDREU: (A Vicent) Va tira cap allà davant de mi, buida vidrioles, que eres un buida vidrioles…
VICENT: Mariano, si demà no vinc és que m’he mort pujant ‘porlam’, que passes bon dia..
ANDREU: Mariano, fins demà…
MARIANO: Adéu parella, i tu Vicent vés a espai amb eixa esquena, no la faces treballar massa.
(Tots se’n van, es queda Mariano a soles en el bar… i cau el teló)
ESCENA V
(S’alça el teló i ja és l’endemà, el dia del sorteig de Nadal, i en la ràdio estan retransmetent-lo.
Remediets està asseguda en una de les taules del bar, com cada dia, repassant les factures que li
queden per pagar)
REMEDIETS: (Mirant factura per factura) La factura de l’aigua, la de la llum, la del forner, la de
les begudes, mira ‘pués’ la de la sotana de Roberto que un dia d’estos li la llevaran
per no pagar-la i li tocarà fer la missa en calçotets…
(Entra Milagros en eixe moment)
MILAGROS: (A sa mare) Però mare, no es calfe tant el cap que a poc a poc anirem fent front a
totes eixes factures, dona.
REMEDIETS: No sé com… A tu no et diuen Milagros? Doncs veges si en fas un, encara que siga
xicotet i ens llevem tot açò de damunt…
MILAGROS: (A sa mare) Ja voldria jo, ja! Si Roberto que és capellà i que parla cada dia amb
l’amo dels miracles no pot fer res, com vol que en faça jo un, xe? També li diuen a
vosté Remediets i no hi ha manera de remeiar res… Ni vosté, ni jo, ni Roberto.
(Entren Roberto i Mariano junts en eixe moment)
DON ROBERTO: Què esteu dient de mi, xe?
MARIANO: Això, això, què esteu dient de Roberto? (I es posa darrere de la barra del bar)
REMEDIETS: No res, que, entre altres coses, la sotana que et va fer Elvireta, la veïna de dalt,
encara està per pagar…
DON ROBERTO: Però si jo em pensava que això ja estava pagat… Amb raó, quan li done la
comunió, em mira amb cara de pocs amics.
MARIANO: No és que et mire amb cara de pocs amics, és que ella ja va nàixer amb eixa cara…
Mira si és lletja que la gent del barri en compte de dir-li Elvira li diuen ‘Elvirus’.
DON ROBERTO: Elvirus? Xe! Xe! Xe! Com és la gent! Hauré de parlar amb ella…
REMEDIETS: Roberto, saps què pots fer? Quan vaja a confessar-se li dius que si no et fa una
rebaixeta per la sotana, en lloc de posar-li tres Ave Maries de penitència, li’n posaràs
cent…
MARIANO: Si li diu això a ‘Elvirus’, vull dir a Elvira, Roberto no ix viu del confessionari…
DON ROBERTO: Però mare, vosté creu que això es pot fer? A més a més, eixa Elvira és capaç de
resar tres-centes Ave Maries i tres-cents Padre Nuestros en tal de no rebaixar ni un
euro.
MILAGROS: Tan tacanya és, Roberto?
DON ROBERTO: Tacanya és poc! Però si quan veu la santa missa per la tele l’apaga quan passen
la cistella per si li demanen cinquanta cèntims…
REMEDIETS: Aleshores estarà desitjant com una boja que li paguem la sotana, no?
DON ROBERTO: És possible, el que passa és que com fa uns dies va clavar la pota ben clavada i
jo em vaig enfadar tant amb ella, per això no m’ha dit res de la sotana…
MILAGROS: T’enfadares amb ella? Però si tu no t’enfades mai!
DON ROBERTO: Esta vegada sí, perquè havíem de fer en la parròquia una jornada explicant coses
sobre la SIDA i li vaig dir que fera un cartell que diguera: FELIGRESES, EL SIDA
TIENE CURA i que el posara a la porta de l’església.
REMEDIETS: I no te’l va fer i per això t’enfadares, no?
DON ROBERTO: D’això res! Es va enganyar i en va fer un que deia: FELIGRESES, EL CURA
TIENE SIDA. I al cap de deu minuts estava telefonant-me l’Arquebisbe demanantme
explicacions.
MARIANO: ‘El cura tiene SIDA’, en compte de: ‘el SIDA tiene cura’? Mare meua, quin embolic!
MILAGROS: Que fort, no? I com has quedat?
DON ROBERTO: (Enfadat) Com? Com Camot! Sent la ‘comidilla’ del poble, perquè alguns em
miren ara com si jo fóra un degenerat que no ha respectat el vot de castedat que vaig
fer el seu dia.
REMEDIETS: Només per això ja no t’havia de cobrar la sotana.
ESCENA VI
(Entren al bar els clients Vicent i Andreu i es queden junt a la barra. Vicent entra mig tort queixantse
de dolor d’esquena)
MARIANO: (En vore’ls entrar, diu discretament a la família) Canviem de tema, ja seguirem
parlant.
CLIENTS: Bon dia a tots!
TOTS ALHORA: Bon dia!
MARIANO: Xe, Vicent… Què et passa, que pareixes el geperut de Notre-Dame de París, xe?
VICENT: Mariano, no vages burlant-te que no tinc el cos ‘pa cachondeos’…
ANDREU: (A Mariano) Que què li passa? Que volent acabar prompte de pujar els sacs de
‘porlam’ va intentar pujar-los de dos en dos i s’ha tornat a quedar enganxat del nervi
ciàtic.
VICENT: (En sentir que estaven retransmetent la loteria per la ràdio) Recolló Mariano quin
passó que esteu sentint! Posa un parell de ‘cremaets de rom’ i apaga la ràdio que
això només fa que marejar…
MILAGROS: Vicent, que no vols saber si ets ric?
VICENT: Ric? Ric, rac! Això és poc difícil! Mira si és difícil que jo m’atrevisc a dir-te que si
m’ix la loteria, et renove tota la cuina i la barra del bar…
MILAGROS: Vicent, això ho hauràs de posar per escrit.
VICENT: És més, i a ta mare li regale un bon collar de pedres de l’Erosky…
MILAGROS: De l’Erosky? Voldràs dir pedres de Swarovski, no?
VICENT: Això serà! Del ‘asvarosqui’ eixe o com li diguen.
REMEDIETS: Xe, xe, a mi no em regaleu res que s’esvare que l’altre dia fregant ja em vaig esvarar
i quasi em mate… I si vols fer-me un bon regal, em pagues totes les factures que tinc
per pagar i jo la més feliç del món.
DON ROBERTO: Mare, per favor no siga tan plorona que tot s’arreglarà, que ja sap que el nostre
Senyor apreta però no ofega.
REMEDIETS: A tu no t’ofegarà perquè et coneix, però jo ja estic amb l’aigua al coll.
ANDREU: (Animant-la) Va, dona, que llevat de morir-se tot té solució.
REMEDIETS: Xe deixeu-ho estar feu el favor… I tu Roberto, veges si parles amb el teu ‘jefe’, eixe
que està en los ‘sielos’ a vore si ens pot tirar una maneta…
MARIANO: Remediets, no patisca que ahir, tots els que estem ací, ens quedàrem un numeret
dels que va portar Roberto i amb una miqueta de sort…
ANDREU: (Sense deixar a Mariano acabar la frase) Ens toca la vespa!
MILAGROS: Roberto venent loteria? Que has posat ara un quiosc en el confessionari o què?
DON ROBERTO: No, Milagros, ja t’ho explicaré, perquè ara tinc pressa…
VICENT: (Fart d’escoltar la retransmissió de la loteria) Xe Mariano, vols fer el favor d’apagar
la ràdio… (dient això fa un gest de dolor d’esquena) Ai! Ai! Quin dolor!
REMEDIETS: (A Mariano) Dóna’m la ràdio, jo me l’entraré a la cuina que a mi sí que m’agrada
sentir el sorteig… (agarra la ràdio i se n’entra a la cuina)
MILAGROS: Mare, jo t’acompanye també que tenim moltes coses a fer per dins…
DON ROBERTO: Bé, xiquets jo també me’n vaig que tinc un rosari. Que passeu bon dia!
MARIANO: Adéu Roberto…
ANDREU: Adéu don Roberto.
VICENT: Don Roberto, rese un rosari per mi a vore si em desapareix el dolor d’esquena.
MARIANO: El pobre Roberto entre rosaris, misses, soterraments i confessar beates, ja ho té bé,
ja…
(Vicent havia vist a la porta de l’església el cartell que deia: ‘El cura tiene SIDA’)
VICENT: (A Mariano) Xe Mariano, puc preguntar-te una cosa ara que don Roberto no està?
MARIANO: Sí, home sí, tu diràs…
VICENT: És sobre el teu cunyat… (abaixant la veu) Tu saps si don Roberto té la SIDA?
ANDREU: (Sorprés) Que Don Roberto té la SIDA? Xe, calla animal!
MARIANO: (Indignat) Tu també, Vicent? Per l’amor de Déu!
ANDREU: (Sorprés) Però Vicent, a tu qui t’ha dit això?
VICENT: És que la gent del poble no para de comentar-ho per les botigues… I com jo, fa uns
dies, vaig vore un cartell ben gran, a la porta de l’església, que deia: EL CURA
TIENE SIDA, per això ho pregunte.
MARIANO: (Indignat) Xe! Pobre Roberto, en quin embolic l’han ficat, tot per culpa de la veïna,
per culpa de ‘Elvirus’.
ANDREU: (A Mariano, sorprés) No em digues que una veïna li ha contagiat el virus al teu
cunyat?
MARIANO: (Cabrejat, tractant d’explicar-ho) No home, no. Resulta que hi ha una veïna que
li diuen Elvira que, com és tan lletja, tots els del barri la coneixen per ‘Elvirus’,
comprens?
ANDREU: La veritat és que no entenc res. Quin virus?
VICENT: Serà el de la SIDA. Jo tampoc entenc res.
MARIANO: Xe, pareu! Ara vos ho explicaré perquè ho entengueu.
(Quan Mariano anava a intentar aclarir-los la confusió del cartell entra al bar Paloma, la xica que
venia a cobrar els dècims de loteria que havia portat don Roberto. Paloma és una xica d’aspecte
agraït, du una falda curteta, però sense exagerar)
ESCENA VII
PALOMA: Bon dia! El senyor Mariano, per favor?
MARIANO: (Als clients) Ara després seguirem i ho aclarirem tot, d’acord? (A Paloma) Sí,
diga’m, sóc jo… En què puc ajudar-la?
PALOMA: Sóc Paloma i vinc de part de don Roberto perquè m’ha dit que vosté em pagaria els
dècims de loteria que jo li vaig donar…
MARIANO: Ah! Vosté és Paloma? Molt de gust! Don Roberto, ara, ara, acaba d’anar-se’n. Com
no la coneixia pensava que venia a demanar faena, perquè ahir ja vingueren dos
xiques que buscaven treball…
VICENT: (A Andreu, discretament) Andreu mira, mira quina xicona més boniqueta, i quines
cuixetes té d’anar a córrer, només de vore-la amb eixa faldeta ja està passant-me el
dolor d’esquena… Jo em pose una falda com eixa i m’acacen a pedrades.
ANDREU: Sí que és bonica, sí. I no mires tant, que se te n’eixiran els ulls, xe!
PALOMA: Demanar faena, diu? Ja m’agradaria, ja, trobar un treball com Déu mana i no anar
fent faenetes per ací i per allà…
ANDREU: (A Vicent) Pobra xica, a saber de què treballa… (no perdent-la de vista)
MARIANO: Per ací i per allà? Això com és?
PALOMA: Ei! Tres horetes pel matí en La Conillera, (en sentir açò tots els tres es queden
mirant-se i no perden detall), quan acabe d’allí vaig a don Roberto a fer-li alguna
faeneta en la sagristia i després de casa en casa, que acabe el dia baldà…
MARIANO: En La Conillera? I després se’n va a don Roberto? (Al públic) Recolló el meu
cunyat, que callat que ho tenia…
(Mariano, Vicent i Andreu no donaven crèdit a tot el que estaven escoltant)
ANDREU: (Discretament) Tu has sentit això, Vicent? Esta diu que treballa en La Conillera!
PALOMA: Sí, sí a don Roberto, que bona falta li fa que li tiren una maneta de tant en tant,
però a ell no li cobre res. I a més a més, em diu que jo ho faig molt bé.
VICENT: (A Andreu) Recolló, don Roberto! Ell no havia fet vots de quantitat?
ANDREU: De quantitat no home, no: de castedat. Però les temptacions estan ahí, perquè som
humans…
MARIANO: (A Paloma) I diu que a don Roberto no li cobra res?
PALOMA: Com volen que li cobre a don Roberto, si ell és qui em diu a quines cases he d’anar
quan isc de La Conillera. Hi ha molta gent necessitada…
VICENT: (Al públic) Ja ho crec, a mi què m’ha de dir, si jo no em menge un torrat…
ANDREU: (A Vicent) Faenes a domicili, tu! Recolló quin ‘poderio’ té esta xiqueta!
VICENT: I no ho aparenta, eh! Però és que amb eixes cuixetes!
MARIANO: (A Paloma, incrèdul) I diu vosté que després de La Conillera i de don Roberto
encara fa faenes a domicili?
PALOMA: Home, d’alguna manera hauré de guanyar-me la vida, no creu?
MARIANO: (A Paloma, sorprés) És clar, és clar! I, i vosté cobra molt car?
VICENT: (A Andreu) Mira Mariano que interessat està en la ‘Palometa’, mira…
PALOMA: Car? No. Com fa poc que treballe en açò, cobre baratet…
ANDREU: (A Vicent) Si cobra més barat que en La Conillera, ja val la pena, ja…
PALOMA: Si vosté, algun dia que no estiga la seua dona, vol que vinga a fer-li alguna cosa, ja
ho sap… Jo faig de tot: per dalt, per baix, dins la cuina… I si vol, el primer dia no li
cobraré res, així vorà com treballe…
MARIANO: (A Paloma, nerviós) No, no, de moment no, gràcies jo per ara estic servit… Ací té
els diners dels dècims i ja estem en pau…
PALOMA: Molt bé, moltes gràcies, m’ha fet un gran favor… Ja li diré a don Roberto que he
passat a cobrar-los, i ara me’n vaig que tinc faena en La Conillera i després encara
he d’anar a tres cases.
MARIANO: (A Paloma, nerviós) I després a don Roberto, a la sagristia?
PALOMA: No, hui no… Perquè ahir vaig anar i li vaig pegar un bon repàs de dalt a baix, que
vaig acabar que no podia més. El meu home qualsevol dia em tirarà de casa. Bé, que
passen un bon dia i moltes gràcies de nou. (Paloma se’n va del bar)
VICENT: (A Andreu) Recolló la Paloma, que valenta és! I don Roberto es veu que ‘a la chita
callando’ també té les seues històries. (A Mariano) A saber quin repàs li faria al teu
cunyat.
ANDREU: Xe Vicent, què vols que et diga… Jo açò encara no m’ho acabe de creure i crec que
Mariano tampoc…
MARIANO: Jo estic bocabadat! A Roberto no li cobra, a mi em diu que el primer dia no em
cobraria res…
VICENT: Mira si és que estic pensant que un dia, quan no estiga la meua dona, li diré que
vinga a ma casa.
ANDREU: (A Vicent) Però tu què vas dient si estàs enganxat de l’esquena, xe!
VICENT: (A Andreu) Per això, perquè vinga a fer-me un bon massatge i a ser possible ‘con
final felís’… No?
MARIANO: (A Vicent, preocupat) Xe calla, xe, ‘final felís’, que estic que no done crèdit a tota
esta història del meu cunyat amb la Palometa i tu no penses en una altra cosa…
ANDREU: Jo tampoc, Mariano.
MARIANO: (A Andreu, enfadat) Tu tampoc penses en una altra cosa? També vols un ‘final
felís’?
ANDREU: No, no, home no, que jo tampoc done crèdit a eixa història del teu cunyat.
MARIANO: Ah! Pensava! No vull ni imaginar si s’assabenta la meua dona o la meua sogra de
tot açò…
VICENT: No, si la gent encara tindrà raó…
MARIANO: Raó de què, Vicent?
VICENT: (Temorós) Ei! D’això què diuen que EL CURA TIENE SIDA…
MARIANO: Xe! Per favor Vicent, no digues ‘animalaes’.
ANDREU: (A Mariano) Home, Mariano, és que després de tot açò que acabem d’escoltar…, ja
no sabem què pensar… Podria ser, no?
MARIANO: (Cabrejat diu als dos) Com que podria ser, xe? Escolteu, veniu ací, això del cartell
ha sigut un error, resulta que una beata es va enganyar i en lloc de posar un cartell
que diguera: FELIGRESES, EL SIDA TIENE CURA, va posar FELIGRESES, EL
CURA TIENE SIDA. I això és tot! Ho teniu clar?
ANDREU: (A Mariano) Què dius! Mariano, això és de veres?
MARIANO: Com si menjares peres i les cagares senceres! I el pobre Roberto està més que
preocupat per culpa d’això!
ANDREU: (A Mariano) Val, tot això està molt bé; però de la història de la Palometa, que em
dius? Això com es menja? Jo no voldria ser el seu marit (fent banyes amb els dits).
MARIANO: No ho sé! Deixeu-me pensar, feu el favor…
VICENT: (A Mariano) Pensa, pensa… Però quan s’enteren de la història que té el teu cunyat
Roberto amb la ‘Palometa’ que eixa no és la palometa de l’Esperit Sant. Ja vorem,
ja vorem, què passa.
(Ix Milagros un moment de la cuina a arreplegar alguna cosa del bar i aprofita per a dir que ja
havien eixit diversos premis de la loteria.)
MILAGROS: Xe, què feu ací els tres com si estiguéreu resant? Sabeu que ja han eixit quatre
premis importants de la loteria: dos en Madrid, el segon en un poble de Galícia, i
el tercer per Múrcia… Del primer encara no han dit res… (se’n torna a entrar a la
cuina)
ANDREU: Que bé! Hui és el dia dels agraciats!
VICENT: Sí, i ahir el dels desgraciats, com tu i com jo! Que mira com m’he quedat de pujar
sacs de ‘porlam’ (Vicent comença a passejar-se pel bar com si fóra un geperut).
MARIANO: Vicent, això teu t’ho arreglem Andreu i jo en un moment, ara voràs. (Mariano li diu
a Andreu) Andreu vine i ajuda’m que entre els dos l’adreçarem… (Vicent intenta
escapar-se del dos, pegant voltes pel bar)
ANDREU: (A Vicent) Vine ací ‘cuentista’.
VICENT: (Fugint dels dos) Xe! Xe, per favor, adreçar-me no, que em fareu mal…
(Finalment aconsegueixen fer-se amb Vicent, el tomben per terra i comencen a estirar-lo, un
estirant dels peus i l’altre estirant dels braços.
MARIANO: (Mariano a Andreu) Andreu, ja el tenim, agarra’l pels peus i jo estiraré dels braços…
ANDREU: Val. tira! (mentrestant Vicent no para de cridar)
VICENT: (Cridant) Ai! Ai! Xe que em matareu, xe! Ai! Aiii!
(Quan els tres estan per terra entra don Roberto al bar)
DON ROBERTO: Xe! Però què feu? Esteu fent la matança del porc, o què?
(Els dos s’alcen espolsant-se i Vicent es queda a terra, don Roberto l’ajuda a alçar-se)
MARIANO: No, estàvem fent-li una maniobra d’osteopatia, perquè el volíem adreçar…
ANDREU: Això és, una maniobra ‘d’adreçamiento’.
VICENT: (Queixant-se i corbat) Ai! Ai! Don Roberto, encara com ha arribat vosté a temps
que si no em trenquen en dos, que ‘bèsties’ són, per no dir una altra cosa…
MARIANO: (A Roberto) No li faces cas, que és un exagerat! Per cert Roberto, fa un moment ha
vingut Paloma a cobrar els dècims de loteria.
DON ROBERTO: Moltes gràcies, sembla que li’ls han donat en el col·legi del seu xiquet i no sabia
a qui vendre’ls.
MARIANO: (A Roberto, nerviós) Roberto, per cert, com va el tema del cartell de la SIDA? La
gent encara segueix parlant d’això?
DON ROBERTO: Calla home, calla…, que això costarà d’oblidar perquè la gent sempre pensa
malament. Per què ho preguntes?
MARIANO: (A Roberto, nerviós) Tu no t’hauràs clavat en algun ‘lio’, no Roberto?
DON ROBERTO: Què vols dir Mariano? Què estàs insinuant?
VICENT: (A Andreu) Ara ve l’operació ‘escorcoll’.
ANDREU: Tu mut i fes com si no estigueres, que això són coses de família.
MARIANO: (A Roberto, nerviós) És que Paloma, quan ha vingut a cobrar els dècims, ha contat
unes coses que no m’han agradat gens…
DON ROBERTO: (A Mariano) Que no t’han agradat? Això com és? Què t’ha contat, Senyor!
VICENT: (Al públic) Que a ell no li cobra un ‘duro’, li pareix poc!
MARIANO: (A Roberto) Tu saps a què es dedica eixa xica, Roberto?
DON ROBERTO: (A Mariano) Clar que ho sé i a sa casa també ho saben i a ella i a l’home, mentre
no trobe una altra cosa, els pareix d’allò més bé…
ANDREU: (Sorprés) Si al seu home li pareix bé… (fent banyes amb la mà)
MARIANO: (A Roberto, dubtant) És que ens ha dit que, que… Com t’ho diria jo…?
DON ROBERTO: Xe, dispara que em tens preocupat!
(En eixe moment ixen de la cuina la senyora Remediets i Milagros anunciant que havien dit en la
ràdio que una sèrie del primer premi s’havia venut al poble)
MILAGROS: (Cridant) Mariano! Roberto! Acaben de dir que una sèrie del primer premi ha tocat
ací al poble… Acaba en 69. Vaig a vore què diuen pel poble (Se n’ix com una fona
del bar a dotorejar i a vore a qui els ha tocat).
REMEDIETS: Xica, Milagros vine ací i no sigues dotora…
MILAGROS: Ara torne…
TOTS ALHORA: (Mirant-se) En seixanta-nou?
(Tots nerviosos comencen a buscar el número en la cartera)
REMEDIETS: Sí, han dit que és el 69669, però si nosaltres no en tenim d’eixe, seguirem pobrets
com estàvem.
DON ROBERTO: Eixe no és el que ens ha venut Paloma? No acabava en 69?
MARIANO: (Exaltat) Sí, és eixe! Xe, mireu-lo! Som rics…. (pegant bots d’alegria i abraçant la
seua sogra Remediets). Mare meua quan ho sàpiga Milagros. Gràcies Roberto, has
fet un miracle!
REMEDIETS: Però tu quan l’has comprat Mariano?
MARIANO: Ja li ho contaré després, Remediets…
VICENT: Ostres! No m’ho puc creure! Ací està, el 69669… (es posa a botar de content)
ANDREU: (Nerviós, buscant-lo per la cartera) Xe! Jo no el trobe, a que l’he perdut! També
seria cas! Ah! No, ací el tinc (i se’n va a abraçar a Vicent i Mariano). (Cantant)
‘Campeones, campeones, oe, oe, oeeee…’
DON ROBERTO: (A sa mare) Mare, jo també n’he comprat un per a compartir-lo amb vosté.
REMEDIETS: (A Roberto) Però tu d’on has tret els diners? A qui li l’has comprat?
DON ROBERTO: (A sa mare) Mare, açò ha sigut un premi del nostre Senyor per voler ajudar una
xica que no sabia a qui vendre eixos números, estic segur! Veu com Déu apreta però
no ofega? Ara podrem pagar les factures i la sotana… (S’agenolla i es posa a resar
donant gràcies a Déu)
ANDREU: (A Vicent) Vicent ara et tocarà pagar-li a Mariano la renovació de la cuina i de la
barra que li digueres…
VICENT: Xe, tu, vés callant que jo no vaig firmar res… I ahir tenia jo la llengua molt solta.
ESCENA VIII
(Quan més contents estaven tots entra Milagros indignada. Li acaben de dir que una sèrie de la
grossa de Nadal havia tocat en La Conillera. Mariano, li dirà que tenen un dècim premiat)
MARIANO: Milagros, Milagros… Ací tenim tots un dècim del primer premi, mira, mira… (i
sense acabar de parlar Milagros li pega una bufetada i comença a repartir-ne a
tots)
MILAGROS: (Cridant i acaçant-los a tots amb una granera. Tots s’amaguen darrere de la barra
del bar) Deshonrats! Que sou tots uns deshonrats, veniu ací que ara vos ho diré,
descarats! No teniu vergonya! (Ningú entenia res)
REMEDIETS: (A Milagros) Però filla, t’has tornat boja?
DON ROBERTO: (S’alça de resar i pregunta) Milagros què et passa?
MILAGROS: Que què em passa? Que m’acaben de dir que l’única sèrie del 69669 que ha eixit
premiada ací al poble l’han venuda íntegrament les xiques de La Conillera i això
vol dir que tots vosaltres sou uns ‘sanguangos’, uns ‘golfos’ i uns perduts perquè
heu anat allí…
(Tots es queden bocabadats pel que acaba de dir Milagros)
TOTS ALHORA: Nosaltres?
MILAGROS: (Acaçant-los a tots) Sí, vosaltres! Quina vergonya! Què pensaran al poble? I tu
Roberto, qui m’ho havia de dir, tu en La Conillera…
DON ROBERTO: Milagros, jo no sé de què estàs parlant! La Conillera! Això què és?
REMEDIETS: És a on venen conills, fill meu, i es veu que també venien loteria.
MILAGROS: Conills? Estos hauran anat a tocar ‘mareta’, que tots els homes són igual! Però tu,
Roberto, tu? (I torna a pegar granerades a tots)
ROBERTO: Milagros açò mereix una explicació, perquè jo no entenc res!
REMEDIETS: Jo tampoc entenc per què Milagros està tan ‘enfadà’.
MARIANO: (Volent aclarir el tema) Milagros, Milagros… Jo t’explicaré què ha passat, però
calma’t per favor…
VICENT: Sí, sí, explica-li que tota la culpa la té don Roberto…
DON ROBERTO: Jo? Com que jo, xe!
ANDREU: Home, alguna culpa tindrà vosté, no? Perquè Paloma, que treballa en La Conillera,
és la que li ha donat els dècims que hem comprat i vosté ho sap molt bé…
DON ROBERTO: Però si ella em va dir que els dècims eren del cole del seu fill i a més a més jo no
sé què és això de La Conillera…
VICENT: Jo li ho explicaré don Roberto. La Conillera és un club de xicones, o com diuen
ara, un ‘Club de alterne’ que hi ha a l’eixida del poble, i Paloma treballa allí. Ho ha
entés ara o no?
DON ROBERTO: Que Paloma treballa allí? En un ‘Club de alterne’? Com pot dedicar-se a això,
xe! No m’ho puc creure, quin embolic, Senyor! Crec que està entrant-me un mal…
(Don Roberto cau desmaiat i sa mare acudeix a ajudar-lo)
MILAGROS: Xe! Ara va i es desmaia…
MARIANO: (A Milagros) Però si fa un moment m’acaba de dir Roberto que sí que sabia a què es
dedicava Paloma, i que el seu marit estava conforme…
VICENT: Jo crec que ara està fent-se el ‘llonguis’…
ANDREU: Perquè voldrà tirar-nos la culpa a nosaltres…
MILAGROS: Mare, atenga vosté a Roberto que a estos els mataré jo com no m’expliquen bé ara
mateix tot el que ha passat… Ja podeu començar, que sóc tot pàmpols i granera!
MARIANO: (Demanant calma) Milagros escolta, açò que vull contar-te és la pura veritat i és
molt delicat, i ací tens dos testimonis… Sembla que el teu germà Roberto té una
‘querida’ que treballa en La Conillera i que li diuen Paloma.
VICENT: I que a don Roberto no li cobra res. Li ho fa tot debades, veritat Andreu?
ANDREU: Sí, sí, almenys això és el que ens ha contat ella ací este matí.
MILAGROS: (Amb cara de sorpresa) Que Roberto té una ‘querida’? Això sí que no pot ser, però
si ell és capellà i ha fet vot de castedat. Estareu equivocats, segur! (Dubtant) Ara
que, si també té loteria, ja no sé què pensar.
ANDREU: No, no, equivocats no estem, li diuen Paloma i és ella qui li ha donat a don Roberto
els dècims que nosaltres hem comprat, a que sí Vicent?
VICENT: Sí, sí i ell també en té un, a compartir amb ta mare…
MARIANO: És veritat Milagros, és Roberto qui va portar els dècims i Paloma ha vingut a cobrarlos
fa un moment.
MILAGROS: Però si Roberto acaba de dir que eren del col·legi del fill de la tal Paloma eixa…
MARIANO: Ei, clar! No anava a dir que eren d’un Club de xicones de vida alegre…
MILAGROS: Ací algú està mentint més que Pinocho.
VICENT: Mariano està dient la veritat i si no que es muira Andreu!
ANDREU: Xe tu para! A mi no vages matant-me ara que sóc ric, tu…
MARIANO: (A Milagros) I tu estàs segura que t’han dit que la grossa de Nadal ha eixit en La
Conillera?
MILAGROS: Clar que sí! Doncs hi ha mala escama a la plaça del poble! Ara estan tots volent
saber qui són els agraciats, millor dit desgraciats, que s’han fet rics per anar a eixe
antre de perdició, a eixe niu de pecats…
MARIANO: Xe Milagros, que jo no he anat mai a eixe antre que dius tu, pregunta-li a estos dos
i voràs…
ANDREU: No! Ell no ha anat mai.
VICENT: (Al públic) No serà per ganes, que intencions sí que en tenia, sí, el samarro…
MILAGROS: D’estos dos no em fie ni un pèl! I de Roberto ja no sé què pensar…
MARIANO: Però si és Roberto qui a portat ací els dècims.
(Mentrestant Remediets segueix al costat de Roberto, tractant de reanimar-lo)
REMEDIETS: El meu xiquet! Està roncant i tot de tan a gust que està. Mira-lo, pobret meu…
MILAGROS: De Roberto encara em costa creure que haja anat a La Conillera…
MARIANO: Clar que no, perquè és la ‘conilla’ de Paloma qui va a vore’l a la sagristia…
MILAGROS: Però com pots dir això del meu germà, Mariano?
MARIANO: Perquè ho ha contat ella personalment quan ha vingut a cobrar la loteria.
MILAGROS: Segur que hi ha un malentés! Vaig a vore si s’espavila Roberto i ho aclarim, perquè
ací hi ha molt a aclarir. (Intentant reanimar a Roberto) Roberto, Roberto, desperta…
ANDREU: Mariano, porta un poal d’aigua i voràs com sí que es desperta…
VICENT: No, no, millor encara, dóna-li a olorar cassalla que això ressuscita un mort…
(En eixe moment entra Paloma al bar preguntant per don Roberto)
PALOMA: Bon dia, vostés perdonen, estic buscant a don Roberto…
MARIANO: (Tirant-se les mans a cap) Mare meua! Passe, passe, ací el té tot en una peça…,
VICENT: Mira pués! La que faltava, la ‘palometa’…
ANDREU: Ara sí que ho aclarirem tot.
PALOMA: Què li ha passat? Ha tingut un infart?
MILAGROS: No, crec que no, i vosté qui és?
PALOMA: Jo sóc Paloma…
MILAGROS: Paloma? La ‘querida’ de Roberto? La de La Conillera?
PALOMA: (Enfadada) Com? Però què diu vosté de la ‘querida’? Jo no sóc la ‘querida’ de
ningú i molt menys de don Roberto. Que jo estic casada! Serà possible!
MILAGROS: (Assenyalant) Això és el que diuen estos tres.
PALOMA: Però, com poden dir estos tres que jo sóc la querida, xe? D’on han tret eixa conclusió?
VICENT: ‘Deducsiones’…
PALOMA: Això és fals i ara mateix haurien d’anar a confessar-se…
MARIANO: No diga que no, que ací som tres testimonis de tot el que ens ha contat vosté este
matí quan ha vingut a cobrar…
PALOMA: Jo no sé què hauran ‘dedusido’, però jo no sóc la ‘querida’ de ningú! Aneu, aneu, a
confessar-vos! Mentirosos!
REMEDIETS: Això, això, només es desperte el meu Roberto que els confesse si fa falta…
(Don Roberto comença a recobrar el coneixement)
MILAGROS: Pareix que Roberto estiga despertant-se…
DON ROBERTO: (Mig endormiscat) A qui he de confessar? A qui? (fent el senyal de la creu) ‘Ego
te absolvo in nomine patris et filii et spiritus sancti…’ (i es torna a endormiscar).
MILAGROS: (Sacsant-lo i pegant-li galtadetes) Roberto, desperta per favor que ací hem d’aclarir
un gran embolic…
PALOMA: Don Roberto, desperte que jo venia a donar una bona notícia i per contra estan
acusant-me de ser la seua ‘querida’…
VICENT: Recolló Andreu, açò de ser ric que complicat és!
ANDREU: I que ho digues, encara no hem cobrat i ja tenim ací un embolic ‘de padre y muy
señor mío’.
MARIANO: (A Andreu) Calleu, calleu, que més prompte o més tard cobrarem…
PALOMA: (Amenaçant-los) Ja ho crec que cobrareu, ja, més del que us penseu…
MILAGROS: (Granera en mà) Ja m’encarregaré jo com no s’aclarisca tot açò…
MARIANO: Xe Milagros, que nosaltres no hem fet més que dir la veritat.
PALOMA: La veritat? A l’infern anireu per tot el que esteu dient de mi, a l’infern!
(Don Roberto finalment recobra el coneixement i s’alça. Tots estaven expectants)
DON ROBERTO: A on estic? Estic en l’infern? Què m’ha passat? Per què esteu tots ací? Estic mort
o estic morint-me?
REMEDIETS: Fill meu, si t´has de morir, dis-me primer a on tens el dècim premiat no siga cosa
que jo no el trobe després…
MILAGROS: Mare, per favor, no diga eixes coses!
PALOMA: (Nerviosa) Don Roberto, ja està bé? Es troba bé?
DON ROBERTO: (Mig endormiscat) Xica Paloma! Tu també estàs morta?
MILAGROS: Roberto, ací ningú està mort, desperta!
PALOMA: (Amenaçadora, mirant als tres) Ningú està mort, de moment…
DON ROBERTO: (Mig endormiscat) Què vols dir amb això, Paloma?
PALOMA: Doncs que jo venia a donar-li una bona notícia, però…
DON ROBERTO: Si és una bona notícia, no hi ha però que valga…
PALOMA: Jo venia a dir-li que ens ha tocat la loteria…
DON ROBERTO: La del col·legi del teu fill?
PALOMA: (Nerviosa) Sí, sí, don Roberto, però no, no, els dècims no eren realment de l’escola
del meu fill… Eren… eren… de… eren de…
TOTS ALHORA: Eren de La Conillera! Perquè treballa en La Conillera…
REMEDIETS: (Al públic) I què passa si són d’una conillera, per mi com si els hagueren comprat
en una porquera, que més dóna si estan premiats!
PALOMA: (Nerviosa) Sí, sí, són de La Conillera. Però com em feia vergonya dir-li-ho, li
vaig dir que eren del col·legi del meu fill, una mentida piadosa per tal de poder-los
vendre…(i es posa a plorar)
MILAGROS: (A Paloma) Aleshores, estos tres tenien raó? Vosté sí que treballa en eixe antre de
perdició!
(Paloma estava confusa i nerviosa)
TOTS ALHORA: Clar que teníem raó!
VICENT: I ella ens ha dit que a don Roberto no li cobra res quan va a la sagristia!
MILAGROS: (No donant crèdit, pegant-li amb la granera i senyant-se) No m’ho puc creure! Tu,
Roberto! El capellà! Que Déu et perdone…
DON ROBERTO: (Enfadat, per la situació) Que Déu em perdone de què? Un moment, que ací ho
hem d’aclarir tot!
REMEDIETS: (A Paloma) Sí senyor! Anem a aclarir-ho tot! Quants diners ens han tocat, xiqueta?
DON ROBERTO: (Enfadat) Mare, faça el favor de callar!
REMEDIETS: Xica, el meu Roberto, quin geni té!
(Don Roberto va cara a Paloma per tal d’aclarir les coses)
DON ROBERTO: (A Paloma) A vore, Paloma, que els dècims siguen o no de La Conillera eixa, o
com li diguen, no té importància, però és de veres que tu treballes allí?
(Silenci sepulcral en el bar)
PALOMA: (Nerviosa i ploricant) Sí, sí, don Roberto, li ho volia haver dit ja fa temps perquè
vosté ja sap que jo necessite diners per a tirar la casa endavant…
DON ROBERTO: (A Paloma) Això ja ho sé! Però ara deixa de plorar i explica’t, explica’t!
MILAGROS: Sí, que s’explique, que s’explique a vore si aclarim alguna cosa…
PALOMA: (Nerviosa i ploricant) Ja fa un mes que vingueren a buscar-me les xiques de La
Conillera i em digueren si podia anar a treballar allí tres horetes al dia…
DON ROBERTO: (Tirant-se les mans al cap) Mare de Déu Senyor! Tres hores al dia?
ANDREU: (Als altres dos) Ara eixirà tot, ara…
DON ROBERTO: (Incrèdul) I tres horetes al dia? A fer què?
PALOMA: (Nerviosa i ploricant) Com que a fer què? A netejar! A què havia de ser, don Roberto?
A netejar, com faig sempre!
TOTS ALHORA: A NETEJAAAAR?
MARIANO: (Als altres dos) Crec, que hem clavat la pota i jo no sé res!
PALOMA: (Ploricant) Sí a netejar! Cada dia, de bon matí, quan ja no queden clients, netege el
bar, les habitacions, la terrassa, que mire com tinc les mans, i després encara me’n
vaig a netejar-li a vosté la sagristia o el que faça falta…
VICENT: (A Paloma) I a les cases particulars, a què va?
PALOMA: A què? A ajudar a alçar-se a algun malaltet i a fer algunes faenetes…
MARIANO: (Als altres dos) Recolló, crec que hem clavat la pota i el garró!
MILAGROS: Crec que açò ja comença a aclarir-se…
REMEDIETS: Sí? Ja sabem quants diners ens han tocat i a com eixim? I com cobrarem, per
‘transfusió bancària’ o en efectiu?
MILAGROS: Mare, encara no sabem ni quan cobrarem ni a com eixim.
VICENT: De moment crec que eixirem a bufetades, si no m’enganye…
DON ROBERTO: (A Paloma) Paloma, a vore, anar a netejar o a ajudar malalts és una faena tan digna
com qualsevol altra i per això jo et vaig recomanar algunes cases de confiança…, i
estan molt contents amb tu. Però de la loteria de La Conillera, què em dius?
MARIANO: (Als altres dos) Xe, resulta que Paloma anava a netejar a La Conillera i nosaltres ens
pensàvem que anava a… (fent un gest amb el puny) Ara sí que l’hem feta bona, sí!
PALOMA: (Ploricant) La loteria? Com l’últim dia no em pogueren pagar, perquè allí no va
quasi ningú i acabaran tancant el negoci, em digueren que si venia quatre o cinc
numerets em pagarien amb un dècim… I això vaig fer.
DON ROBERTO: Santa dona, i per què no m’ho contares? Si això no té importància…
PALOMA: (Ploricant) És que tractant-se d’un lloc així, em feia una miqueta de vergonya i ara
mire tot el que ha passat, que estos tres estaven dient que si jo era la seua ‘querida’.
Què pensaven que treballava allí de ‘conilleta’ com les de Playboy o què?
MARIANO: (Protestant) Clar que sí que ho pensàrem, perquè vosté no ens va dir en cap moment
que anava a La Conillera a netejar i perquè allí la gent va a, a, a vore què cau i per
això hi ha hagut este malentés…, i com a més a més deia que després anava per
les cases a fer ‘faenetes’ i que no li cobrava res a don Roberto… Què volia que
pensarem, eh? Què?
MILAGROS: (Al públic) Mare meua, quin embolic! El cas és que tal com ho conta el meu Mariano
era per a pensar malament…
PALOMA: (Ploricant) Xe, la veritat és que mirant-ho d’eixa manera teniu tota la raó, donava
peu a pensar malament i la culpa és tota meua per pensar que don Roberto els havia
dit que jo em dedicava a la neteja i també és meua per no haver-li dit a ell que jo
també netejava en La Conillera… Xe, quin desastre!
DON ROBERTO: Xe, Paloma, és que si m’ho hagueres contat, no estaríem ara desfent este embolic…
Mare de Déu Senyor!
MILAGROS: (A don Roberto) Roberto, el mal és que ara tot el poble es pensarà que tots els que
heu estat agraciats sou clients d’eixe antre de perdició…
ANDREU: Ostres! És de veres! Ara com li ho explique jo a la meua dona?
VICENT: Ja t’apanyaràs, ja! Com la meua es creu tot el que li conte, jo no tinc problemes…
MARIANO: Sí, sí, però tu Roberto, en el teu cas, després del tema de cartell de la SIDA i ara amb
açò de la loteria, ja vorem com els ho expliques als teus fe-li-gre-sos…
DON ROBERTO: No patiu que d’això m’encarregue jo ara mateix… (es girarà de cara al públic,
fent el senyal de la creu i, amb els braços en alt, com si foren els seus feligresos de
la parròquia, els farà un discurs)
Ave Maria Puríssima! (Esperarà la resposta del públic: ‘Sin pecado concebida’.
I si no ho diuen, insistirà enfadat fins que ho diguen). Ave Maria Puríssimaaaa!
Molt bé! Benvolguts feligresos, benvolguts germans, per culpa d’uns malentesos,
la pobra Paloma i jo hem estat a punt de perdre la nostra reputació. I això no està
gens bé! Però, per desgràcia ‘germans’, estes coses passen. Per tant, vull dirigir-me
a algunes persones que ací ens acompanyen…
Per dir a eixos malpensats
que a criticar tant s’afanyen
que com hauran comprovat:
LES APARENCES, ENGANYEN!
I com jo sóc el rector,
i ho mana el procediment,
demane per als actors,
per l’autor i el director
almenys, un aplaudiment.
(Fent el senyal de la creu cara al públic)
¡PODÉIS IR EN PAZ!